El proper 26 de juny se celebren eleccions generals a l’Estat espanyol després d’uns mesos dins un carreró sense sortida i de prolongació d’una legislatura en què la classe treballadora i la societat en el seu conjunt hem sofert les polítiques d’un Govern sotmès als designis del mercat i de la Troika. Un Govern en funcions més preocupat en satisfer els desitjos de l’oligarquia dominant i de retallar llibertats, que en aturar la precarietat, la pobresa i la corrupció.
Amb l’excusa d’una crisi de la qual n’eren responsables els poders financers i les injustes polítiques que alimenten el capitalisme, hem viscut el retrocés social més terrible de la història recent.
Tot va començar amb l’aprovació de la reforma exprés de la Constitució que, amb el canvi de l’article 135 l’any 2011, atorga prioritat absoluta al pagament d’un deute il·legítim per damunt de cap altra consideració de despesa social, servei o protecció de la població. Amb la modificació d’aquest article, la Constitució de 1978 quedava plenament desvirtuada i deixam de ser un Estat social i democràtic de Dret per esdevenir un Estat al servei dels interessos financers d’especuladors i multinacionals, en què la sobirania ja estava en mans de la Comissió Europea.
Així, el Govern en funcions del Partit Popular ha aconseguit, després d’aquesta reforma exprés, aprovar amb la seva majoria lleis orgàniques i una bateria de
normatives, que fan pagar la crisi a aquells que no la varen generar, a les treballadores i als treballadors, als autònoms, a les petites i mitjanes empreses,
mentre que les grans corporacions empresarials, la banca i el món financer en general, els autèntics artífexs d’aquesta gran estafa, convertien la seva “crisi” en
oportunitats.
Amb el Partit Popular en el Govern es varen injectar enormes quantitats de doblers públics per a rescatar la banca, que amb les seves lleis eren de facto un rescat a l’Estat. D’aquesta manera, els defensors de l’estalvi han fet créixer en la seva legislatura infame un deute públic del 85% del PIB (890.726 milions d’euros) al 100% del PIB el mes de febrer (1.081.327 milions d’euros), que amb el desenvolupament de l’article 135 converteix el deute privat d’uns pocs en deute públic perquè la paguem amb retallades.
Mentre tot això passa, la classe treballadora veu com es retallen els nostres drets i els nostres mitjans de vida més elementals. A més, durant aquests quatre anys i al llarg dels mesos del Govern de Rajoy en funcions, s’ha arribat als 6 milions de persones sense feina que no es comptabilitzen en les estadístiques perquè se n’han anat, més de tres milions de persones han assolit la pobresa extrema, centenars de milers de famílies han perdut ca seva sense una alternativa per al seu habitatge, les persones immigrades perdien el seu dret a l’assistència sanitària. Es retallà en Sanitat, en Dependència, en Transport, en Serveis Públics, en prestacions per atur, en salaris, en drets i llibertats, en democràcia.
I tot això justificat per l’enorme estafa que amagava la suposada crisi. Una estafa amb l’únic objectiu de restablir les diferències entre classes socials, tornar a situar el 90% de la població en un llindar vital mínim, amb l’augment de les diferències entre rics i pobres, el retrocés en els drets democràtics i l’establiment d’un nou ordre social al servei de les grans fortunes i dels econòmicament poderosos.
En el cas d’educació, el President en funcions Mariano Rajoy i el seu ministre Íñigo Méndez de Vigo han menyspreat d’una manera despòtica les decisions aprovades pel Congrés dels Diputats i, en comptes de paralitzar el calendari d’aplicació de la LOMCE i les revàlides, han ordenat la seva aplicació i han desenvolupat els continguts d’una llei rebutjada des dels seus orígens per tota la comunitat educativa. La derogació immediata de la LOMCE, la reversió de les retallades educatives i de la reforma universitària no poden ser moneda de canvi per a la constitució del nou Govern després de les properes eleccions generals.
Per tot això, des de l’STEI Intersindical consideram que les eleccions generals del 26 de juny no són unes eleccions més, sinó que han de ser el punt d’inflexió per a paralitzar l’ofensiva capitalista en què estam immersos, per a trencar amb les dinàmiques imposades des de la Troika i l’impuls del germen d’una nova realitat en el conjunt d’Europa. Feim una crida als partits polítics que es presenten a les eleccions perquè situïn aquesta qüestió com a prioritària a partir del 26 de juny.
